FONAMENTS (PSICOANALÍTICS) PER A l’ARTTERÀPIA

SEMINARI 2020-2021

Miquel Izuel Currià

Donar forma al fluir de la vida sembla una exigència moral i contribueix
a l’ordre del món…”
Magris, Claudio “L’anell de Clarisse” (pàg. 39)

 

“Utilitzar la cita de C. Magris parlant d’exigència moral i d’ordre per a introduir el seminari, pot semblar fora del camp al qual apunta l’objecte d’aquest. No obstant això, ho situa adequadament considerant tant la meta com la forma del desenvolupament que proposa. Reflecteix a la perfecció en el pla social l’entrecreuament entre l’Ideal del Jo i la prossecució del desenvolupament del potencial heretat en el qual esdevenen les formes de la sublimació i aquest cas particular i fonamental de la mateixa que és, per a nosaltres, la creació”. Aquesta primera cita podria ser, i és, una forma del plantejament del seminari que porta implícita alguna de les següents qüestions: és possible pensar l’experiència artterapèutica descontextualitzada del camp social?, pot ser útil estudiar una teoria permetent que els conceptes que en ella s’expressen s’expliquin -aïlladament- per si mateixos?, com pensar la relació entre la teoria i la pràctica? Sempre he sostingut que els conceptes teòrics havien de poder pensar-se a partir d’un triple fil conductor. Els conceptes evolutivament generats en pensar el desenvolupament procesual de la naturalesa -vincular- de l’home. El lligam dels propis conceptes entre si. La relació de l’anterior amb les expressions socials i culturals de la humanització.

Normalment he trobat en els estudiants i en els professionals novells -i no tan novells- la necessitat d’accedir a la teoria per la dificultat de pensar la pròpia pràctica, amb la consegüent paradoxa que implica, perquè no es pot “pensar” la teoria desatesa de la interrogació que ha de proposar-li aquella. Al desenvolupament d’aquesta mútua interrogació, a la seva cristal·lització, és al que nomeno fonaments. 

Sabem que, per a aconseguir un ús útil de la teoria, estem implicats del nostre propi desig ja que quan la teoria s’explica -aparentment- per si mateixa, la seva aplicació predisposa a relacions professionals d’un elevat component imaginari, amb la consegüent pèrdua del seu potencial transformador.

Podria dir a continuació: “l’imaginari proposa la repetició com a mecanisme homeostàtic. Comprendre com juguen en la construcció d’aquest imaginari els mecanismes psíquics de la identificació, la projecció i la introjecció permet donar lloc a la possibilitat de la sublimació del que en el psiquisme imprimeixen les pulsions, i per tant donar lloc a la transformació parcial dels seus efectes. Això permetrà el desenvolupament del potencial heretat mediat per la trobada simbòlica amb l’altre com a subjecte heterogèniament desitjant”. En un determinat nivell aquest pot ser un argument ontològic vàlid per se, per a pensar determinades vicissituds del procés individual de la humanització, però li falta el cos i l’ànima de l’home concret per a generar la seva veritable utilitat.

El cos i l’ànima no són abstractes. Són els nostres cossos, les nostres ànimes i la nostra història. Posem un exemple. A mi m’és útil “conceptuar” l’artteràpia com una trobada creadora, però per a qui no tingui la meva pròpia experiència clínica, teòrica i artística, aquesta concepció pot resultar-li poc útil per a la seva pròpia pràctica. Encara i així, tal vegada pot resultar-los més amable la invitació a compartir aquesta proposta si pensen que aquesta conceptualització és un lloc al qual he arribat -no del que he partit- per a poder acomodar i fins i tot resoldre certs reptes que la trobada -artterapèutica o psicoanalítica- amb l’altre em proposaven. I és això el que els proposo, compartir i debatre, el que i el com de determinats fonaments conceptuals a partir d’una gestació pròpia que podem realitzar conjuntament.

Tot trobada implica una certa tensió creadora, una mescla de pèrdua d’alguna cosa d’allò propi gràcies a una integració -parcial- de l’aliè. Estem concernits del treball amb el nostre propi desig per a fer-lo possible, del que es dedueix el necessari compromís ètic en l’elaboració dels fonaments de la nostra disciplina. 

Pensem en això, com és possible fer artteràpia sense pensar que tot trobada amb l’altre, encara més, tota trobada creadora amb un altre necessita d’un compromís ètic? Parlar de trobada creadora implica la possibilitat de comprometre’s simbòlicament amb aquest altre, en necessari desacord amb la necessitat que poguéssim tenir d’aquest. És posar en joc el desig sota la seva forma simbòlica com a motor. Temptatives que es produeixen i cristal·litzen en les produccions emparades en el poètic i per l’ús i integració que s’hagi assumit d’una determinada teoria. 

La naturalesa humana és relacional i el fonament d’aquesta capacitat relacional radica en l’estructura, dinàmica i funció del desig inconscient i la seva posada en joc en la transferència. Per això m’agrada pensar la teoria com una “gestació” que esdevé entre l’estructural i el relacional.

Tot trobada implica una certa tensió creadora, una mescla de *desacomodo d’alguna cosa del propi gràcies a una integració -parcial- de l’aliè. Estem concernits del treball amb el nostre propi desig per a fer-lo possible, del que es dedueix el necessari compromís ètic en l’elaboració dels fonaments de la nostra disciplina. 

Pensem en això com és possible fer artteràpia sense pensar que tot trobada amb l’altre, encara més, tota trobada creadora amb un altre necessita d’un compromís ètic? Parlar de trobada creadora implica la possibilitat de comprometre’s simbòlicament amb aquest altre, en necessari desacord amb la necessitat que poguéssim tenir d’aquest. És posar en joc el desig sota la seva forma simbòlica com a motor. Temptatives que es produeixen i cristal·litzen en les produccions emparades en el poètic i per l’ús i integració que s’hagi assumit d’una determinada teoria. 

La naturalesa humana és relacional i el fonament d’aquesta capacitat relacional radica en l’estructura, dinàmica i funció del desig inconscient i la seva posada en joc en la transferència. Per això m’agrada pensar la teoria com una “gestació” que esdevé entre l’estructural i el relacional.

Com a exemple de la tensió necessària entre teoria i clínica (pensant aquesta com una trobada subjectiva mitjançada per la teoria) podem pensar la funció de la psicopatologia com a marc teòric referencial necessari per a poder-nos preguntar, en determinats casos, “de què es tracta?”. Tal vegada en aquests casos, la teoria psicopatològica ens resulta imprescindible per a orientar-nos, però no podem obliterar amb això la forma concreta del sofriment que s’estigui produint la persona. El “de què es tracta?” de la teoria està destinat a mantenir oberta l’escolta d’aquest sofriment, no a malentendre-ho produint la afánisis de la seva singularitat sota la pantalla de la teoria. En la trobada del quefer artterapèutic la teoria no ens dóna la mesura de qui és aquest altre real -amb el qual ens enfrontem a vegades com a doble empobrit de nosaltres mateixos-, però ens permet la confecció de la brúixola i sextant per a no perdre’ns. I noti’s que dic confecció i no simplement ús.

Tota trobada referenciada a una clínica ens parla, per a la seva comprensió, tant de preservar l’heterogeneïtat de les persones que la construeixen com de dotar-la d’una estructura teòrica que ajudi a orientar-se en la proposta de la trobada creadora, en el nostre cas artterapèutica. Sense estructura, sense fonaments, el sentit o bé es dilueix en una construcció constantment canviant i sense referents -com a defensa imaginària davant els requeriments d’un canvi simbòlic- o no empara a la persona en l’obstinació de ser subjecte de la seva pròpia obra.

L’ètica ens emplaça llavors, una vegada reconeguda la teoria en la pràctica del mètode, a desenvolupar conceptualment els fonaments, en una segona volta en la qual els propis conceptes teòrics han de poder interrogar-se entre ells i, en una doble cara de la cinta de Moebius, on la teoria ha d’integrar-se en la pràctica i la practica en la teoria evitant les possibles suplantacions entre l’una i l’altra.

Com deslliurar-se de l’efecte de fascinació de la teoria o de falsificació que aquesta imposa a vegades en la pràctica del mètode? La resposta que m’ha sorgit és sempre la mateixa. Anant als fonaments. Construint-los. Fent-los existir. 

Els fonaments que els convido a desenvolupar en el seminari estaran sostinguts en tres pivots: comprendre com sorgeixen els conceptes arrelats en el desenvolupament de la naturalesa de l’home; quina és la necessitat que tals conceptes existeixin en relació a la pràctica del mètode artterapèutic i com fer-ho posant-nos a interrogar la imbricació entre la teoria i pràctica.

Trobada creadora, compromís simbòlic, necessitat, demanda, desig, ètica del subjecte, sublimació, creació, repetició, repressió, Ideal del Jo, imaginari, identificació, projecció, introjecció, pulsió, inconscient, són termes que usem amb farta freqüència i que poden resultar intranscendents i espuris si no vénen ancorats en una experiència clínica i una estructura teòrica. Aquests -i altres conceptes- només són vàlids si ens permeten pensar sensiblement de què tracta la naturalesa simbòlica de l’home i de la trobada creadora i ètica en el qual estem immersos quan treballem.

BIBLIOGRAFIA DE CONSULTA

Barthes, Roland. El imperio de los signos. Ed. Seix Barral

Freud, Sigmund. Obras Completas. Ed Amorrortu  

Green, André. De locuras privadas. Ed Amorrortu

Green, André. Jugar con Winnicott. Ed Amorrortu

Green, André. La letra y la muerte. Ed, Promolibro

Lacan, Jacques. Seminario XI. Los cuatro conceptos fundamentales del psicoanálisis.      Ed. Paidós

Lacruz, Javier. Donald Winnicott: Vocabulario esencial

Laplanche, Jean. Vida y muerte en psicoanálisis. Ed Amorrortu.

Laplanche, Jean. Pontalis, Jean-Bertrand. Diccionario de psicoanálisis. Ed. Labor

Marina, José Antonio. La selva el lenguaje. Ed Anagrama

Meltzer, Donald. Vida onírica. Ed Tecnipublicaciones, S. A.

Soler, Colette. La aventura literaria o la psicosis inspirada. Ed NO TODO

La manera presencial del seminari es realitzarà en les següents seus d’acord amb les condicions que interpreti la llei de salut pública. En les actuals, les sessions es faran presencials amb un aforament màxim de 10 persones per sessió (s’haurà de comunicar amb antelació l’assistència). Les altres hauran de connectar-se per mitjà de la plataforma Zoom a partir dun un enllaç que es facilitarà oportunament. Com és habitual, les persones que resideixen en altres llocs es connectaran al seminari per l’enllaç del Zoom abans esmentat.

BARCELONA

Dies, els dijous de 20.00 a 21.30: octubre 8 i 22; novembre 5 i 19 ; desembre 3 i 17; gener 14 i 28; febrer 11 i 25; març 11 i 25; abril  15 i 29; maig 13 i 27; Lloc: Balmes núm. 23, 5, 3. Cost: 275 € membres de Grefart, exalumnes i participants d’altres edicions en els seminaris. 300 € uns altres.

GIRONA

Dies, els divendres de 16.00 a 18.00: octubre 9; novembre 20; desembre 18; gener 15 i 29; febrer 26;  març  12 i 26; abril 16; maig 7 i 21. Lloc: Carrer de la Rutlla, núm. 112  Cost: 250 € membres de Grefart, exalumnes i participants d’altres edicions en els seminaris. 270 € uns altres. 

Per a més informació i/o inscripció: 

Miquel Izuel miquelizuelcurria@gmail.com  tel. 669 319 952